top of page
La Dinamitera

“La Dinamitera és un festival independent d’art que pretén actuar sobre l’exclusió de les dones al món artístic i cultural, reflexionar sobre els mecanismes que reprodueixen aquesta situació i dinàmiques capaces de superar-los, visibilitzar el treball de les artistes al públic general i teixir xarxes dins del col·lectiu que ens permetin assolir una igualtat real.”

Una mica de la vostra infància… On vau néixer?… Què vau estudiar?

Emma Fernández: Barcelona 1981, historiadora de l’art (llicenciada en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona)

Sophie Aguilera: Londres 1984, artista (llicenciada en Belles arts a la Universitat de Barcelona).

 

Com neix La Dinamitera?

La Dinamitera va sorgir fa uns cinc anys, a partir de moltes converses i interessos compartits per la història, l’art i els feminismes. Sent les dues professionals del sector artístic i cultural, una des de la pràctica i l’altra des de la teoria, trobà- vem que encara avui dia importants referents dones eren invisibilitzats pels discursos oficialistes i hegemònics de la Història i la Història de l’Art mentre que els centres culturals seguien programant majorment obra masculina. Més de 30 anys després del naixement de col·lectius com Guerrilla Girls la discriminació cap a les dones dins del sector artístic i cultural segueix sent una realitat i molt pocs col·lectius dins del món de l’art estaven actuant al respecte, així que decidim crear La Dinamitera i generar a Barcelona un projecte–denuncia que ajuntés feminisme, art i activisme cultural.

 

I què és? Quins objectius persegueix?

La Dinamitera és un festival independent d’art contemporani que té com a objectius:

1) Actuar sobre l’exclusió de les dones al món artístic i cultural. Convertir-se en una plataforma per visibilizar el treball d’artistes actuals.

2) Crear un espai de trobada i reflexió per analitzar la situació de les dones al món de l’art i la cultura, pensar estratègies per lluitar contra la desigualtat i radicalitzar el discurs artístic per a la transformació social.

3)Teixir xarxes dins del sector que estimulin noves iniciatives de caràcter artístic i cultural que transcendeixin el propi festival.

 

D’on surt el nom “La Dinamitera”?

El nom de la Dinamitera fa referència a Rosario Sánchez Mora una de les milicianes que van lluitar en el front durant la Guerra Civil. Rosario forma part d’aquesta genealogia de dones polititzades, rebels i lluitadores que la societat patriarcal, gairebé 40 anys de dictadura i una dubtosa transició han intentat esborrar de la nostra memòria col·lectiva. Rebrà aquest àlies per la seva tasca de confeccionar les bombes en el front, un accident que la porta a perdre la mà la convertirà en icona de valentia i resistència durant la guerra. Durant el franquisme va ser durament represaliada, però malgrat empre-sonaments, acusacions i vicissituds lluitarà tota la seva vida pels nostres drets, el seu exemple farà que se sobrenomenin dinamiteres a moltes dones antifranquistes, lluitadores i feministes. Elles són les nostres àvies simbòliques, els referents que ens permeten entendre on estem i perquè i cal recordar-les sempre.

 

A part, el nom ens anava que ni pintat, doncs el feminisme implica una reflexió i transformació profunda i radical que en el cas del món de l’art no serà possible sense dinamitar els seus símbols, els seus processos historiogràfics i de creació de significats o les seves anquilosades institucions.

 

Parleu de “visibilizar el treball de les artistes al públic general i teixir xarxes dins del col·lectiu que ens permetin arribar a una igualtat real”. Quines diferències trobem al món de l’art depenent del nostre gènere?

Al món de l’art, com en molts altres sectors, trobem un sostre de cristall molt clar. Les xifres parlen per si soles, el 64% de llicenciades en Belles arts són dones però les expos monogràfiques dedicades a artistes dones de l’estat espanyol programades pels principals centres d’art en els últims anys constitueixen tan sols 10% del total.Avui dia els principals creadors–referents al món artístic segueixen sent homes, igual que als debats els experts segueixen sent ells

Una altra realitat evident és que les principals institucions o centres d’art segueixen regits per una majoria masculina que programa, determina i legitima l’art que s’exhibeix creant discursos determinats que responen a voluntats específiques. Aquests segueixen relegant les dones a un plànol secundari mentre que juntament amb les universitats continuen invisibilitzant artistes clau del passat o corrents tan essencials com l’art feminista, un dels moviments més importants i dels pocs polititzats de la segona meitat del segle XX que encara avui dia fa tremolar els fonaments de les institucions artís-tiques, els seus agents i la pròpia disciplina de la Història de l’Art. Les dones no podem esperar que el canvi per a la igualtat es de per si mateix només dins d’aquests contextos.

 

Per què és important parlar de dones al món de l’art i de la cultura?

A nosaltres ens resulta especialment important visibilizar les artistes que han fet de la seva creació una eina política per al canvi.

 

També és important trencar amb aquestes associacions perpetuades durant segles de talent —home/blanc/classe alta o mitjana, excel·lència —home/blanc/classe alta o mitjana, intel·lectual —home/blanc/classe alta o mitjana, crític —home/blanc/classe o mitjana artista—home/blanc/classe alta o mitjana. Com ja porten alertant Linda Nochlin i Griselda Pollock donis dels anys 70, el món de l’art ha construït una idea d’artista segons uns estereotips de gènere basats en la desigualtat, ha naturalitzat aquesta idea i ha deixat de costat una aproximació social a la història de l’art que ens permetria entendre el perquè de l’absència de les dones entre altres col·lectius i incloure noves veus i nous relats.

 

Creeu que la dona juga un paper imprescindible en el canvi social? Per què?

Parlem d’una societat capitalista i patriarcal, per descomptat les dones tenim un paper imprescindible com agents actius en el procés de canvi, per això és important entre altres coses que ocupem definitivament els espais polítics, que incidim en el públic, com diu Virginie Despentes seguim esperant que ells des dels espais de poder canviïn les coses per a nosaltres. D’altra banda, les reivindica- cions feministes recullen els principis que haurien de formar part essencial de qualsevol procés que pretengui una transformació social real.

 

I per què a través de l’art?

L’art i la cultura són eines de poder, creen discursos i significats que incideixen en la nostra societat i la transformen, és important reflexionar sobre aquest potencial així com sobre la funció que els organismes culturals públics haurien de tenir. En un moment en què la despolitització de l’art s’ha convertit en una eficaç estratègia política creiem que és important tornar a polititzar-ho i utilitzar-ho com a eina col·lectiva.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En què consisteixen les residències artístiques de la Bonne?

La Bonne és un espai de transformació, gestació i confluència de projectes feministes i de caràcter social. Les residències doncs consisteixen a realitzar un projecte que d’alguna manera es vinculi amb els diferents col·lectius que transiten per la Bonne, a més l’intercanvi d’idees i les sinergies creades entre les artistes propicien la integració al centre i en les seves diferents activitats generant així un lloc de vinculació i trobada.

 

Què objectius us heu marcat per a aquestes residència?

La nostra estada en La Bonne està sent fins al moment un work in progress que ens ha permès reformular els nostres objectius i fer extensible La Dinamitera programant i projectant més enllà del festival. Encara ens trobem en ple procés de recerca, motiu pel qual no volem revelar gens, això sí, avancem que el projecte veurà la llum molt ràpid i que a més donarà molt que parlar.

 

Imatges cedides per La Dinamitera

bottom of page