Parla’ns una mica de la teva infància, on vas créixer, la teva família....

Doncs, en la meva família érem quatre germans, vivíem a casa meva, els meus avis, la tia de la meva mare, els meus pares i nosaltres, en una casa de tres habitacions.El meu pare era camioner i viatjava tota la setmana, i la meva mare, infermera i quan érem petitets, era quasi sempre la meva àvia la que ens cuidava, la que ens feia i ens donava el menjar, perquè la meva mare treballava i ella arribava just a l’hora de dinar.

I amb els meus germans ens aveníem molt, jugàvem junts i ens ho passàvem molt bé. Ens portàvem molt poca edat de diferència i els dies “especials” anàvem a menjar fora amb els meus pares, ens portaven al “Rey de la Gamba” i al Tibidabo, i era doncs un dia extra i, clar ho valoràvem més, perquè eren coses especials i puntuals. Ens ho passàvem molt bé a casa.

 

I la teva mare treballava, no? La mare dels teus amics també?

Moltes no. No era una cosa habitual en aquella època. Això es notava molt al menjador del col·legi. Molts pocs nens es quedaven a menjar al col·legi. Nosaltres clar, la nostra mare no hi era, però sí que hi era la nostra àvia.

 

I tu com portaves que la teva mare treballés?

Jo molt bé. Estava súper orgullosa. A tothom li deia que la meva mare era infermera. No, en realitat ens encantava, ni notàvem una carència de què la meva mare no hi fos. Normalment treballava als matins i a la tarda, quan arribàvem a casa ella ja hi era. Però bé, el gran pes crec que el portava la meva àvia, la meva àvia i la tia de la meva mare.

 

I el fet de tenir el teu pare lluny tant de temps, et va marcar d’alguna manera?

A veure... Estava molt acostumada. Ens agradava molt quan arribava. A vegades quan no el veiem entre setmana (perquè normalment venia un cop entre setmana), però el que més mal ens feia eren les festes Nadal, per exemple, el meu aniversari és en San Esteve i era festa a Catalunya, però no a la resta d’Espanya i clar, el meu pare treballava fora de Catalunya i algun aniversari s’havia hagut d’anar pel matí perquè havia de carregar o descarregar en algun punt d’Espanya i clar, allò em feia molta pena.Però quan venia estàvem tots molt contents, i estàvem tots molt ansiosos. Ens explicava coses dels viatges, i el temps que estava en casa, estava molt per nosaltres, anàvem a passejar... Fèiem moltes coses suposo per suplir el temps quan no estava. No es ficava en coses del col·legi, això ho portava més la meva mare, però a ni vell afectiu ell, clar treballava perquè tinguéssim de tot, i treballava molt, doncs nosaltres ho enteníem, quan ja escoltàvem xiular, que venia pel carrer (que tenia un xiulet especial), ja corríem per la casa: “que viene el papa!”, ens passàvem molt contents.

 

I que vas estudiar?

Jo vaig estudiar fins a Cou i vaig decidir no fer una carrera, per què jo no vaig voler. Als meus pares els hi hauria agradat que hagués estudiat una, però jo vaig començar a treballar en una botiga de molt jovenet i, quan vaig acabar el Cou no vaig entrar al que volia, que era magisteri i, com em van oferir treballa en la botiga doncs em vaig decidir per allò.

Feia cursos això si, cursets (ja que només treballava al matí), i llavors la meva mare m’obligava a fer-los. Vaig fer una cosa que es deia transcripció de dades, d’ordinador, mecanografia, i feia això cursos de coses per mantenir el temps ocupat, però no vaig voler estudiar més.

 

Mai t’has plantejat estudiar després?

No... La veritat és que no. Sobretot per falta de temps. Però sí que m’hagués agradat estudiar periodisme per exemple, perquè m’agrada molt escriure, però no em veia amb ànims. Però em vaig ficar a treballar... I és el que passa... 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Parla’ns una mica del teu treball.

Doncs això, vaig començar molt jove. Vaig començar per casualitat. Estava estudiant i una noia em va dir que necessitaven a una persona per a dues tardes i jo estava fent el cou i tenia dues tardes lliures i vaig començar a la botiga. I m’ho passava molt bé, doncs al principi era com un joc, no era com un treball de tota la vida, mai m’ho vaig imaginar. El que passa que després per circumstàncies vaig acabar el Cou, no vaig entrar (com he dit abans) on volia, em van oferir treballar tots els matins i jo tenia nòvio, i tenia ganes de tenir uns diners i bé, doncs em vaig ficar primer els matins i, després van passar els anys i em van oferir tot el dia i fins avui, i han passat 32 anys i segueixo en el mateix lloc de treball, però m’agrada el meu treball. 

 

Avui dia, li aconsellaries això a una persona jove?

No, i menys si està estudiant! Jo considero que els estudis són molt importants, la formació i, si estàs fent quelcom, o estudiant alguna cosa i t’agrada, i, menys o més et va bé, per una qüestió econòmica (a no ser que et moris de fam, no?), però si menys o més pots tirar d’una altra manera, jo no aconsello que deixin els estudis per un treball mediocre, encara que no considero que el meu ho sigui de mediocre, per què estic contenta amb el meu treball. Però bueno que si pots aspirar a més, sempre és millor, i com més formació es tingui i més estudis doncs millor, enriqueix a la persona i pots aconseguir una cosa millor en la vida. I, això va ser en part perquè em vaig casar molt jove i ja vaig entrar en una dinàmica que no em tocava.

 

A quina edat et vas casar?

23 anys tenia.

 

Què jove!

Si bueno, però la cosa no va anar molt bé, a veure, va haver-hi anys que no van ser dolents. Jo vaig començar a sortir amb el que era el meu marit molt, molt jove, amb 16 anys, anàvem en un grup d’amics que érem diverses parelles i ens vam enviar molt joves. I com els dos treballàvem vam decidir als 23 anys jo i ell 25 i teníem un pis, que havíem comprat i arreglat, doncs que era el moment de casar-nos. I bé, va ser una manera d’independitzar-nos també.

I bé, al principi bé i després no sé... Les coses es desgasten, la monotonia, la poca il·lusió... Tot i això vaig estar 19 anys casada, però va arribar un moment que m’ho vaig plantejar, amb 42 anys, i vaig decidir que m’estava afectant en la meva salut, no era feliç.

 

Per què et vas decidir a fer-ho?

Doncs feia anys que no estàvem bé, que no érem feliços, però amb la rutina, el dia a dia, la part econòmica... Anàvem aguantant. Però llavors en un moment donat em va començar a afectar la meva salut: tenia un dolor al lateral. Em van fer proves, no tenia res físic i llavors, vaig conèixer a un metge de capçalera, que em va començar a preguntar certes coses, és un senyor que a més de metge és sexòleg i psicòleg i va anar tirant de veta en les consultes i ella va fer veure que, bueno, que el meu malestar físic era en realitat un malestar psicològic que m’estava afectant, i que havia de prendre una decisió en la meva vida, o fos quedar-me amb el meu marit, acceptant el que això comportava, o trencar amb això. O acceptava una cosa o l’altre, m’estava enfonsant la salut, m’estava afectant.

Llavors, bé, tampoc hi havia un ambient familiar bo, la meva filla tampoc s’avenia amb el seu pare, hi havia discussions, baralles, i bé un dia la meva filla em va dir que em separes d’ell i entre això i els consells de part mèdica doncs vaig prendre la decisió.

 

I a dia d’avui com et trobes?

Súper feliç.

 

I de salut?

Súper bé.

 

Explica’ns una mica...com va ser la teva separació...

A veure jo al principi ho tenia molt bé perquè, com em quedava amb la tutela de la meva filla (que tenia 13 anys) doncs jo no em preocupava, deien “Bé, em quedo a casa amb la nena fins que tingui ella independència econòmica”, que el pis estava pagat.

 

El que passa, que després, a l’any em vaig sentir pressionada, més que a mi, pressionaven a la meva filla en aquests temes que si havíem fet fora al seu pare de casa, que si no tenia casa, que si vivia a una habitació a la casa dels seus pares, que no es podia emportar a la nena per què no tenia on portar-la... Llavors va ser tal la pressió cada cop que ella anava a casa dels seus avis i jo, que sóc molt orgullosa, molt i vaig dir doncs a la merda! Que es quedin amb els diners amb el pis i tot. I llavors vaig començar a buscar pis i, vaig entrar a una immobiliària, petita, vaig veure un pis per foto que no estava malament i ells mateixos em van ensenyar el pis i em van gestionar la venda de l’altre pis i jo tenia uns càlculs “si em donen tant, fins a tant puc arribar” encara que em vaig ficar en una hipoteca (encara hi estic), però sobre de tot, volia que a la meva filla ni la ultratgessin, ni que li diguessin res i donar en la boca a tota aquesta gent que jo sola podia, sense ningú.

 

Ho vas fer tu sola?

Sí. Em vaig ficar en una hipoteca pont, perquè vaig comprar el pis abans de vendre l’altre i tenia uns mesos d’una hipoteca pont, que pagava un munt, però aquells diners sem’acabaven, tenia un termini i just la nit de reis, els reis em van portar un regal, vaig vendre el pis. Em van trucar els de la immobiliària que havia sortit un comprador. Llavors vaig vendre el pis, vaig poder pagar una entrada del que estic comprant ara i finançar una hipoteca a un munt d’anys, però amb una mensualitat que m’ho permetia dins del meu salari. I així ho vaig fer.

I vam fer un trasllat horrorós, la primera nit va ser patètica al pis nou... Tota rodejada de mobles, caixes, dormint la meva filla i jo al matalàs enmig del menjador plorant... La gata perduda entre les capses amagada... Però al dia següent ja vaig dir: Aquí no s’ha de plorar, aquí s’ha de posar-se a netejar (em vaig demanar, crec, 3 dies de festa) i vaig començar a organitzar la casa i bé, de mica en mica, i vaig anar a l’Ikea, decorant... I a poc a poc vam anar decorant la casa al nostre gust, senzilleta però al nostre gust. I bė, aixì ho vam fer. Amb paciència.

 

Com t’ha canviat d’ençà que et vas divorciar?

Molt, 100%. Perquè jo abans, per exemple, quan anava a arribar a casa, o quan arribaven els caps de setmana, m’atabalava, o inclús dormir amb aquesta persona al costat. Em molestava, i em sentia malament, em sentia lletja, em descuidava. I va ser separar-e i sentir-me viva, sentir-me no sé, femenina, que agradava, no sé, m’agradava fer el que em donés la gana, seguint un ordre clar, però no tenir horaris, d’anar corrents a dalt i a baix... Amb horaris normals, clar, d’anar a treballar però això de : “són les 3, hem de dinar, perquè és l’hora...”, doncs no.

 

És el meu cap de setmana, menjo a les 3  o a les 4, m’aixeco a les 12. És portar un altre ritme de vida. I surto i entro i, no li he de donar explicacions a ningú. Només parlo amb la meva filla, ens posem d’acord i ho portem molt bé. Vivim súper tranquil·les, o sigui, sobretot tranquil·litat és el que he guanyat.

 

Te'n penedeixes de la desició que vas prendre?

Per res. Potser hauria d’haver-ho pensat abans, però potser aquell era el moment.  

 

Quin consell els hi donaries a altres dones que estan a la mateixa situació que estaves tu? Què per motius econòmics o pel que diran no ho fan i no són felices?

Doncs que de tot es surt. I que l’important és estar un amb un mateix feliç i tranquil, sobretot tranquil, perquè entres en un estat de tranquil·litat i de pau. D’estar tranquil·la amb tu mateixa i amb el que fas.

 

I que no val la pena, de tot es surt, jo tinc un sou molt baix, però vaig tirant i que no tinguin por de demanar-li favors a la família, als amics, explicar-lo, que no passa res, que es pot sortir sola, que no cal tenir un home al costat que et doni econòmicament seguretat. Que no ho faci, que es separi o prengui una decisió, però el que decideixin que siguin conscients i que sigui perquè elles ho decideixin en aquell moment, encara que tingui una ajuda externa que l’ajudi a obrir els ulls, que també acudeixin, que vagin si necessiten ajuda. Però que per res econòmic, ni per una societat, que no. Que un pot remuntar sempre.

 

T’has sabut treure les castanyes del foc sempre no?

Jo sí. Perquè a més, quan jo em vaig separar, la meva família tampoc em va recolzar massa, perquè vaig ser jo la que va prendre la decisió de fer-ho. I sempre quan passa això la gent és partidària d’un o de l’altre. El que “abandona” sempre és el dolent i va representar que jo estava fent una bogeria, als ulls de molta gent. Em van recolzar la meva cap, que em va dir que estava fent bé, i poca gent més, alguna amiga. Però la meva família es va posicionar més cap a l’altra banda. Encara que amb el temps s’han adonat i després d’un temps m’han fet costat en moltíssimes coses.

 

De portes enfora tot és sempre molt bonic, però de portes cap endins cadascú té el seu món, llavors després s’han demostrat moltes coses, i suposo que m’han entès. Però que em dóna igual, que no he de donar-li explicacions a ningú, ho vaig fer per mi i per la meva filla i punt ja està. 

 

I creus que potser el matrimoni va fracassar perquè éreu massa joves?

Si, indubtablement. Perquè ens van ficar en un rol, de seguida, jo no vaig viure el que havia de viure. Tenia companyes meves del col·legi que després van anar a la universitat, que van fer unes etapes que jo em vaig saltar. És a dir, no vaig cremar les etapes que havia de viure.

 

I te’n penedeixes d’això?

Clar. Sí. Home, lo viscut, viscut està i no estaré “mea culpa” tota la vida, però sí, em sap greu, per això li dic a la meva filla i li recomano que viatgi, que conegui gent, que no estigui amb la seva parella molt d’hora, que tingui moltes amigues, sobretot les amistats, per a mi les amistats són molt importants i en una època de la meva vida les vaig deixar per què em vaig enviar i vaig sortir amb altra gent. Llavors les vaig perdre...I ara les he tornat a retrobar. I per a mi, són súper importants. Confiar en aquestes persones i mantenir una relació iun enllaç amb aquesta gent. Llavors sí, em penedeixo perquè em vaig saltar etapes de la meva vida. Molt de tros de l’adolescència i de la joventut, i de seguida vaig agafar uns rols que potser no em tocava prendre. Però com que ja estàvem ficats, que si les famílies, que si les societats, que si ja tenies el pis, o sigui, jo dies abans de casar-me tenia dubtes.

 

Si?

Sí, molts dubtes. I vaig parlar amb la meva mare i ella em va dir, que home, que ja teníem el pis, que ja estava la boda muntada... Llavors doncs vaig pensar doncs, tira cap endavant. Però clar realment amb 23 anys considero que s’és molt jove per a casar-se. I aquests errors es paguen molts anys després, quan ja ets conscient i comences a pensar “perquè estic jo aquí ficada, si potser em tocava, si potser no era l’home de la meva vida...”

 

L’home de la teva vida?

Si bé, no crec que hi hagi “homes de la teva vida eh”. Crec que n’hi ha varis, que n’hi ha varies mitges taronges per allà, el que passa que és qüestió de destí, del destí de trobar-te amb ella. Però pots ser afí amb moltes altres. El que passa que arriba un moment que trobes a una persona i crees un vincle amb aquesta persona. Però crec que mai pots dir ” és l’home de la meva vida”, en un moment es pot truncar aquesta relació. I passar doncs moltes coses. Pot aparèixer una altra persona, et canses, no és el que tu esperaves, la convivència, avorriment, desapareix l’espurna, o no saps passar de l’amor a l’encarinyament... Moltes coses, dones inconformistes, dones que  volen més, que no són felices... Poden ser moltes coses en realitat.

 

Tu pensaves que algun dia et podries comprar un pis i tirar endavant sola?

Què va!

 

Estas orgullosa de tot el que has aconseguit?

Oi tant. I espero que la meva filla també Jo estic contenta. Molta gent em va dir després: “que ximple... Podries haver estat al pis i haguessis viscut més tranquil·la.” Però no, jo visc més tranquil·la així. Amb el pis, que és meu, sense que ningú li retregui res a la meva filla. Allà va ser quan realment es va trencar tot el vincle possible que hi hagués hagut de tindre per a donar-li les gràcies de res. Va ser un moment també decisiu de: m’he separat, m’he divorciat, i ho he fet del tot. I comencem de zero tots dos. 

 

Després de tot el que has aprés, què diries què és per a tu ser dona?

Ser jo mateixa. Que m’agrada com sóc. Poder valer-me per mi mateixa, no necessitar un home per viure, poder portar una casa, un treball, sortir, ballar, escriure, fet tot allò que et vingui de gust.

 

Podríes dir-nos tres coses que et fan feliç?

Uf... Només tres? jajaja. Doncs... Veure la meva filla feliç, la meva gata i la platja... I els dies de festa! Són quatre! jajaja.