Explica’ns una mica la teva infància: on vas néixer, què vas estudiar, la teva família 

Res, quasi res... Jajaja. Vaig néixer, em van venir a parir a Barcelona, però vaig passar la primera part de la meva vida als Pirineus.

 

Però al final els meus pares van decidir tornar a Barcelona quan jo tenia 4 anys, es a dir, que vaig passar els meus primers 4 anys amb les cabres i les vaques... I després ja vaig venir a Barcelona i em vaig convertir en una petita urbanita i llavors res. La meva escola ha sigut sempre d’educació pública, i vaig estudiar periodisme, i tampoc vaig aprendre gaire cosa.

 

Vas estudiar periodisme?

Sí, a l’autònoma i res... Però mai he treballat de periodista.

 

I això?

Bé, com a periodista no. Sí que he escrit alguns articles, però no. Sempre he treballat més en la part de comunicació, no en la part periodística.

 

I havent estudiat periodisme, has acabat escrivint un llibre de poesia. D’on surt la teva passió per les paraules?

Bé és una cosa que sempre m’ha acompanyat, l’escriptura des de petiteta... Als bons moments i també als mals moments jo me n’anava sola a la biblio­teca i em llegia als poetes, i escrivia. Això des de sempre.

 

I, en què t’inspires?

En què m’inspiro quan escric? Depèn. Depèn de sobre el que escric, però sempre intento partir de la meva experiència; perquè no puc parlar de res que no passi per la meva experiència i... Bé, qualsevol cosa pot ser motiu d’un poema. De fet, els meus amics sempre em diuen quan passa alguna cosa estranya: Va Sílvia, fes un poema d’això o d’això altre!

 

De qualsevol cosa?

Qualsevol cosa a mi em pot fer súper feliç, o molt trista, o em pot fer sentir viva, o em pot fer sentir que la vida és especial. Si t’hi fixes, estar mirant una cervesa, per exemple, i quan pugen les bombolletes doncs no sé, si t’ho acabes mirant bé, des de prop, amb deteniment i, buidan-te i abstraen-te del que t’envolta, pots acabar trobant alguna cosa poètica que transcendeixi més enllà de les bombolles de la cervesa. Que això et porti a parlar d’una altra cosa. Que sigui l’excusa per palar d’una altra cosa que potser no ens atrevim a dir. Llavors la poesia és una excusa, una gran metàfora. Una metàfora de qualsevol cosa.

 

En la teva poesia, jugues molt amb les metàfores, no?

Sí, i amb els dobles jocs de paraules.

 

I, hi ha alguna cosa que t’ajudi a inspirar-te?

Estar sola. A veure, rodejada de gent també puc, però si ningú sap que hi sóc, ni res. Però, estar sola, el matí més que la nit... Però he de passar molt de temps sola, és a dir, molta estona amb mi, per a què em surti un poema.

 

I en escriure, borres i escrius o ho treus tot sense retocar?

No. Cada cop retoco més. Abans escrivia més a raig i revisava poc i, ara potser perquè me tornat més exigent, o perquè no em surten pures les poesies que faig... O perquè hi fico més filtres, o perquè és més complicat el que vull explicar. La vida es va complicant i potser no acabo d’acceptar tan contenta allò que acabo descrivint i reviso més o faig reposar més el poema.

 

Abans escrivia el poema i el penjava al blog aquella tarda i, ara escric un poema i passa un any fins que el penjo al blog o faig un llibre. El deixo molt reposar i, si aquell poema funciona, no al cap d’un dia, sinó al cap d’uns mesos, és que el poema és bo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I per què vas decidir publicar els teus poemes?

Doncs, no ho sé la veritat... Perquè el primer llibre que vaig decidir publicar es deia L’esbòs, i era com una obertura cap a la meva família i cap a tot, amb el joc de paraules i, no sé, sempre he sigut una mica desvergonyida i rebel, i he passat una mica de tot i vaig decidir autopublicar-me gairebé el llibre. És a dir, és un llibre que em vaig pagar jo, després sí que vaig trobar distribució i va fer molt de ressò, i es van vendre moltíssims exemplars. Suposo que per inconsciència i, perquè tenia temps!

 

I tu esperaves tant d’èxit?

No, no. Que va! No havia fet mai recitals jo. Molta gent jove i, com hi havien posat el llibre a la biblioteca molta gent l’agafava, i era una poesia que arribava molt.

 

Em va sorprendre molt, i de fet, em va ajudar a publicar el meu segon llibre. De dir: “D’acord, doncs, això serveix per a alguna cosa.” No només cap a mi, sinó que transcendeix més enllà de mi i, que hi ha persones que com a mi m’ha ajudat la poesia quan anava a la biblioteca quan estava trista. La poesia, l’escriptura i la lite- ­ratura en general. Doncs és bonic. És bonic contribuir en un, res, amb un petit gra de sorra en això, encara que sigui.

 

Quin consell donaries a aquelles noies que escriuen i que no s’atreveixen a mostrar-ho als altres?

A veure, que si tenen la necessitat de mostrar-ho, ho han de fer. Si no tenen la necessitat de mostrar-ho, si ja són felices pel simple fet d’escriure, no és dolent tampoc escriure per un mateix. És a dir, no estem pas obligats a mostrar tot el que fem i, hi haurà un moment que tindran ganes de compartir, d’ensenyar-ho... Perquè veuran que els seus poemes també poden ajudar, fer companyia a altres persones... Jo amb el meu primer llibre, em va escriure tanta, tanta gent!

 

I com creus que arriba la teva poesia a les dones?

Bé no? Espero! Jajaja. Bueno, els lectors de la meva poesia, són majoritàriament dones, jo crec. Però no tant perquè sigui una poesia escrita per a dones, sinó ja què crec que els homes en aquest sentit llegeixen més coses d’homes i tenen encara l’estereotip, molta gent crec, que la poesia escrita per dones (com la literatura), està escrita per a dones i suposo que a ells no els arribarà tant.

 

Després no, també hi ha molts lectors, perquè als recitals, hi van molts que són homes, però amb les dones sí hi ha una certa complicitat, perquè sempre que parles del cos i fas picades d’ullets, i parles sense vergonya i sense tabús del que passa al fer-se gran, d‘una arruga i fins i tot amb humor, doncs la persona que ho llegeix respira, pots tractar amb humor temes molt banals i fins i que són tabús.

 

Per això creus que es parla de poesia o literatura per a dones?

Jo crec que és una divisió més mental. Que cada vegada s’està trencant més. No és un gènere en ell mateix, però sí que culturalment ha existit aquesta bretxa, crec. I, que hi ha més lectores que lectors, en general.

 

El teu últim llibre es diu: Fila índia enfora. És un crit a la desobediència?

Sí. Jo sempre he dit que sóc una mica rebel i sempre he fet una mica “l’indio”, i vaig escriure aquest llibre en una època de crisi en què costava molt tirar endavant...

 

A mi em va costar molt tirar endavant, a la feina... Bé, moltes coses que em van fer veure que era difícil poder viure d’una manera diferent de com et volen fer viure, llavors és una mica un crit poètic, un crit intern que tinc (que llavors després acabo fent les coses que fa tothom... No? Pago un lloguer, acabo tenint una feina). Però internament segueixo tenint una cosa dins que diu: Vull sortir-me de la fila!

 

És important rebel·lar-te?

Sí, és una manera de buscar la meva identitat.

 

I quins són els teus referents a l’hora d’escriure?

A veure, a l’hora d’escriure no tinc referents... O sigui, no busco escriure com algú, però sí que tinc referents de grans poetes que m’agraden molt. Doncs com per exemple en Joan Margarit. Margarit és per a mi, des de fa molt de temps, un gran escriptor d’aquí del país, o Auden, si mirem poetes estrangers...Però Margarit si t’he de ficar un exemple, m’agrada molt; també m’agrada molt una poeta jove (que ja no és tant jove, com jo), que es diu Mireia Calafell.

 

Bé hi ha diversos referents, però no els tinc com a referents de: “vull escriure com ells”, no. Ells són ells i la seva poesia funciona perquè passa a través seu i la meva poesia funciona ja que passa a través meu. No podem ser un altre mentre escrivim. Si intentem ser un altre en poesia, fracassem. Una altra cosa és literatura o ficció.

 

I novel·la escrius? 

No. Petits relats sí, però sempre acabo escrivint petits relats-poemes, tot i que ara em comencen a dir que estic escrivint poema-relat. Ara mateix però, estic una miqueta en període de transició... De veure què faig... 

 

Ara tinc un llibre nou per publicar. Però com que no crec gaire en el sector editorial, no sé si estic pensant en tornar a auto-publicar i fer una cosa xula. Perquè la gent si vol alguna cosa, prefereix demanar-ho per internet, la gent ho fa si té un referent de qui és aquella persona i més o menys la poesia que hi pot trobar. Jo crec bastant en la distribució per internet. No hi crec tant en el llibre digital, no sé, per a mi el llibre digital ha de portar una cosa més multimèdia, que el llibre en paper. Però multimèdia está bé si poguessis estar escoltant per exemple un poema i, pitjar i escol-tar una cançó que al poeta li ha agradat o li ha inspirat mentre estava escrivint aquell poema, o veure fotografies. No sé, és diferent, hi hauria de portar un complement...

 

I això, estic pensant que faig amb aquest tercer llibre, si faig alguna cosa més trencadora, menys convencional. Tot i que el convencional m’agrada, m’agradaria fer alguna cosa diferent. I, home el llibre aquest dóna molt de sí, ningú en cara sap el seu nom, però té molt de joc audiovisual jo crec, després t’ho explico!

 

Jajaja, vale! Una recomanació de lectura... O un llibre especial per a tu?

Per a mi va ser molt especial La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera. M’ha vingut ara perquè ara m’estic llegint l’últim de Milan Kundera La fiesta de la insignificancia. I em va agradar molt. Suposo que si el tornes a llegir ara, no m’agradaria tant, me’l vaig llegir amb 17 anys, crec, però si algú és jove i està llegint això, aquest llibre a mi em va agradar molt.

 

Ara m’ha donat per llegir llibres d’intriga, més thrillers, literatura psicològica, de perso-natges així amb molta profunditat.

El llibre que a mi més em va marcar, va ser Contes per telèfon de Gianni Rodari, era un món surrealista, i crec que allò em va marcar tota la meva vida. Llegir als cinc anys contes per telèfon surrealistes, ja què eren inversemblants, sobre personatges que no existeixen, que feien coses molt, estranyes, jo crec que em va marcar: aquest món que a vegades desplego en la poesia estrany. A vegades planer, d’altres una mica estranys.

 

I que és per a tu ser dona?

Una putada de vegades, no? Jajaja

 

No sé, suposo que ser dona és diferent per cadascú, no hi ha una definició de dona, cada dona és un món, hi ha tantes definicions de dones com persones, però sobretot, estic molt contenta de ser dona i de la complexitat que permet aquest gènere i del sisè sentit que tenim, sobretot. Això m’ha ajudat molt a la vida, el sisè sentit, és un gran aliat per tot, t’estalvia molts problemes.

 

O te’n fica en d’altres!

O te’n fica en altres sí, és veritat, però no has de deixar de seguir en la intuïció. I al final seguir la intuïció és no deixar de ser tu mateix, que a mi és el que sempre més m’interessa. És a dir, vida hi ha una... I s’ha de viure-la.

 

Si fossis una paraula...

Balança. Bé, perquè sóc balança i perquè sempre m’estic com auto-regulant a mi mateixa. Vull dir, de vegades estic amunt, avall, llavors busco l’equilibri... Per mi inclús em forço a vegades a estar malament per a retrobar l’equilibri per a estar bé o, em poso a prova a mi mateixa en la vida per no sempre estar en un estat d’equilibri, sinó que sempre intento estar en desequilibri per tendir cap a l’equilibri.

 

I finalment, si fossis un dels teus poemes?

Iaia dadà, de l’últim llibre. Té aquest punt tendre, té aquest punt que parla de mi, que parla de la gent que estimo, té aquest punt surrealista. Que és al final on es troba, on m’agrada trobar la meva poesia. Un punt comú on m’agrada tornar sempre.

Bé a partir del surrealisme i del somriure poder parlar de temes molt durs com l’alzheimer o, com la mort de l’àvia, però des d’un títol “Iaia dadà”. Una iaia dadaista que va fent coses estranyes,  que no m’estic rient, sinó que ho estic tractant amb tendresa i des d’un somriure interior.

 

És un punt maco on m’agrada que la meva poesia vagi a parar, un punt comú on m’agrada que es trobin totes les meves poesies, es maco això crec.