Ens pot parlar una mica de la seva infància?

Doncs mira la meva infància va ser a un poble, en una aldea on hi havia cinc cases, o sigui que fixa’t... Vam anar a l’escola molt poc, però tot i així teníem una mestra.

 

Tenim un col·legi amb una mestra que ens la portaven des de Lleida i d’entre tots els voltants erem uns 18 alumnes. Jo quan acabava el col·legi anava a segar amb els meus pares al camp. I fixa’t jo si era petita quan ajudava a la meva mare (que ja naixia de tu ajudar als pares), teníem una llar de foc i primer posava l’olla, i després l’aigua, perquè tot junt no podia perquè pesava massa. I la neteja de la casa... Jo què sóc d’una casa molt pobre, però molt pobre, i la meva germana i jo agafàvem i escombràvem, deixà­vem les cosetes arregladetes i quan acabàvem dèiem: “Mira, som pobres però la casa la tenim arregladeta”. Saps? Aquell orgull que avui dia no existeix, que l’hem perdut totalment, i això és molt greu per a una societat, perquè no hi ha sentiment. Els valors s’han perdut totalment. Els valors, l’educació i tot. Llavors jo tenia una tieta en Terrassa, que tenia una botiga, (que la tenia per què havia estat servint a una casa i quan es van jubilar li van ficar una botiga...). I al setembre, me n’anavaa la vida. I la meva casa en comparació amb la meva tieta... Era com el dia i la nit estar allá...

I als 14 anys em vaig posar a treballar en el mercat de Terrassa, però dels 12 als 14 vaig estar cuidant d’una nena d’Artesa de Segre, d’uns senyors d’aquí de Barcelona, molt rics, no sé si era més nena gran ella o jo, amb 12 anys, imaginat tu. Però sempre he sigut molt gran jo... M’entens? O sigui molt madura, perquè quan ja vaig veure tanta misèria em vaig anar rodant jo. Bé i, després ja, a això dels als 16 anys, em vaig venir a Barcelona.

 

I com què va decidir venir aquí?

Vaig decidir venir perquè una cosina meva, d’Artesa de Segre ens ho va dir. Vam anar a Via Augusta a servir a casa d’uns senyors, que no ens va agradar perquè era una casa molt gran, (imagina’t tu per netejar allò). Total, que vam anar a una residència de senyoretes que hi havia aquí al carrer Canuda, i allà ens van buscar una altra casa. Després vaig anar a treballar al carrer València i allà vaig conèixer el meu espòs i, als 19 anys em vaig casar.

 

Què jove!

Sí, sí. Llavors ja vaig venir aquí, a la Boqueria, a preguntar si feia falta alguna noia, i em van dir que sí. I vaig començar aquí a treballar (en aquestes parades precisament, que avui dia són meves, bé, dels meus fills ara). I vaig estar aquí 12 anys de dependenta.

 

I d’aquí així he anat fent, amb el meu espòs, (que era molt treballador també, treballava en 3 empreses). Perquè com venien de tanta misèria, no volíem que els nostres fills tinguessin aquella cosa, saps? Va ser una lluita continua, treballant molt i gastant poc, no com ara, que es treballa poc i es gasta molt, però això és el que ens manen, el que els han mentalitzat al nostre jovent, és el que els fan creure.

 

I ara diuen que l’economia va bé... Una merda va bé... Ens costa un milió i pico aquestes persones que són investigadores i se’n en van; i després diuen que ha baixat el paro... Una merda, què ha baixat el paro? Quins llocs de treball heu creat? Què quedem aquí? Quatre jubilats, quatre burrus i s’ha acabat. I les practiques sense cobrar? A on es veu una persona que treballi i l’empresari no sigui ni per donar-li 200 euros al mes? Perquè si jo agafo una persona aquí fent pràctiques, l’he de tenir assegurada i donant-li una petita quantitat. Tu agafes a un xaval, li ensenyes un ofici, li dónes un petit sou, per a què ell treballi amb una mica d’il·lusió, i una petita seguretat social, que l’estat rebria uns diners, i amb això aquest noi, o aquella noia, ja té pels seus gestos, i l’estat també rep. I jo crec això que no anem bé, ni anirem bé... Ho hem deixat destruir tot.

 

Vostè va començar amb 2000 pessetes no? (que avui dia són 12€) i ara té tres parades, com va aconseguir-ho?

Doncs si carinyo, 2000 pessetes, però ja et dic, treballant molt i gastant poc. I tot això sense ajuda, només de la tieta del meu marit, que ens va donar un pis. Mira, aquí vaig estar 12 anys de dependenta, i després (fa uns 37 anys), vam poder comprar el d’allà abaix, perquè, resulta que el meu marit tenia una tia que era soltera i ens va deixar un pis, llavors, el vam vendre i vam poder comprar el primer (que estava fet una merda i ruïnós, però bueno...), treballant molt. Perquè pensa això: jo em feia el menjar darrere del taulell, amb un càmping gas per no gastar! I clar amb tot això, reculls uns fruits, i perquè no pagaven tant clar! Abans ni fèiem declaració de la renta i no es pagaven impostos, i ara amb tot el que es paga... Mira com anem. Es treballava amb il·lusió. Ara treballes amb un cabreig impressionant. Saps que la meitat del teu sou s’envà per aquests desvergonyits. I vam fer uns dinerets, ens vam comprar aquells i en quatre anys ho vam acabar de pagar. Clar, les coses no estaven tan cares com ara... Però clar, tampoc guanyaves tant. I vam poder fer la nova, i al cap d’uns anys vam vendre aquestes dues i llavors vam demanar un préstec.

 

I considera que per ser dona li ha costat més alçar el seu negoci?

No, no! Cada un és el que vol ser! A mi que no em diguin aquestes bajanades... Que no vinguin amb contes, perquè he sigut mare, he tingut dos fills, he portat la meva casa, he portat els meus negocis i he portat tota la família. Ara, també he de dir, que jo el que trobo a faltar és l’estatus de la casa, que l’estatus de la casa és la dona! L’economia de la casa, per a mi, l’ha de portar la dona (depèn de la persona eh, també).

 

Per què?

Perquè és més conscient de les coses. Tu quants anys tens? 21? D’acord. Tu li dónes a un noi de 21 anys i què? És un nen! Per això l’economia ha de portar-la la dona, que per alguna cosa deu ens va donar poder ser mares. Que si tu penses, per què? Per què som més responsables.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I parlant del negoci... Com l’ha afectat la crisi?

A veure... o és una crisi, és un país mal admi-nistrat. Però la “crisi” a ha fet una baixada d’un 20%, que va... Un 50 o un 60% de les vendes. Si no fos pel turisme, aniríem tots pel titànic. Tothom eh, tothom. El turisme és el que avui dia és la font d’ingressos més gran.

 

Quin és el seu horari aquí?

Abans començava a les 7 i me n’anava d’aquí a les 9 i mitja de la nit. Però agafava al meu fill, i m’anava caminant amb ell fins a la plaça Catalunya per agafar el 47, d‘allà jo arribava a les deu al Passeig Valldaura, on vivia. I quan arribava havia de fer els llits i tot, i me n’anava a dormir a la 1 de la matinada. I l’endemà, un altre cop. I no m’he mort, que el treball no mata a ningú, que jo sàpiga.

 

I ara, en arribar a casa que fa?

Jo ara m’aixeco a les 6 i quart, recullo, agafo el meu te verd, la pastilla de les tiroides, m’arreglo, agafo l’autobús fins Mundet, allà agafo el metro (la línia verda) i em deixa aquí. I estic aquí fins, doncs... No em ve de cap hora, depèn, les 2, les 3. Avui per exemple vull anar a la perruqueria i, si no hi ha cap inconvenient, plegaré una mica abans.Al arribar a casa, faig les poquetes coses de la casa i ja està... Com ara farà un any que es va morir el meu espòs doncs, poca feina tinc. Però si ho portes en orde, llavors no és tanta feina.

 

S’imagina una vida sense treballar?

No, no, no!! Ser un paràsit? No filla meva, no! Ser un moble no. Prova tens que aquests que no fan res, estan mig borratxos, mig drogats. Llavors, de què val? No, no sense treballar res, cal treballar i sortir. S’ha de viure la vida, sigui bona o sigui dolenta.

 

I què és el que més li agrada del seu treball? I el que menys?

El que més tot! Perquè treballo a gust! Escolta, jo tinc 70 anys, fa 5 anys que em vaig jubilar i tinc la pensió flexible, m’entens? Em treuen un 25%, però em dóna igual, prefereixo que em treguin això, que no tenir que gastar-m’ho a la farmàcia en pastilles de depressió. I m’agrada tot, i tot el que faig, ho faig amb gust, i si no, no ho faig. Jo vinc aquí i sóc la dona més feliç del món. A més, parles amb un, parles amb un altre... I val la pena, bé, per a mi val la pena.

 

El que menys el comportament d’alguna gent. La mala educació que hi ha. Això em posa frenètica...Hi ha molt mala educació... Però no els turistes eh, els d’aquí també. Compte! Perquè mira, vénen a comprar amb bicicletes, amb el carretó de la compra, o bé el carro dels nens i ho deixen a la meitat del passadís... 

 

I si li pogués dir alguna als joves que volen treure alguna cosa endavant? Un nou negoci.

Que no s’enrotllin. Avui, actualment, no. Avui ser un empresari, si no tens unes arrels, no. Perquè està tot molt malament, hi ha moltes despeses, d’entrada als autònoms ja els hi donen un pal dels nassos...

 

I que és per vostè ser dona?

A veure, ser dona costa molt, jo he sigut una dona, i avui dia em sento molt completa. Per què he viscut amb el meu espòs i els meus fills. Ha sigut una obligació i un carinyo. Pensa, al matí, quan s’aixecaven els meus fills, jo m’aixecava abans i els hi portava el cafè amb llet al llit. I tot aquest carinyo, era el que els hi transmetia jo que els hi podia donar. O sigui, jo he sigut molt satisfeta de ser dona, per això, la dona la trobo tan canviada... Ara diuen: “És que el meu marit no em té detall...” Quants tens cap a ell? Abans tenies aquesta il·lusió d’arribar a casa per veure el nòvio, veure el marit, parlar amb ell...

 

És que els nois d’avui dia, tampoc són com els d’abans.

Però és que s’ha criat la dona i l’home així... Això és el reflex d’aquests senyors, que sou com volen que sou. Per què si a tu et dóna un consell el teu pare o la teva mare no fas cas, però en canvi si el sents per la tele, t’ho creus.

 

Carme, com té tanta energia?

L’energia la porto posada des de que vaig néixer... Jo a vegades dic que la meva mare no em va parir, va passar un ovni pel poble em va deixar allà i va dir “aquesta desgraciada, que espavili”.