Parla’ns una mica de la teva infància. On vas néixer i què vas estudiar?

Vaig néixer a Barcelona, una infància normal i corrent. Tinc trenta-cinc anys, vaig  néixer al 79. El que és típic, cole, institut, carrera. Vaig viure fins als 22 amb els meus pares i després vaig anara viure a un pis d’estudiants.

 

I per què et vas decidir a estudiar psicologia?

Bé... Hi ha un punt de “Qui sóc?”. Una part de coneixement personal, encara que sigui inconscient. I també una part de voluntat,de voler donar un cop de mà a les persones. Sempre he tingut la idea d’acompanyar alsaltres en el seu procés de creixement.

 

I en acabar la carrera?

Llavors vaig estar molt de temps treballant en l’educació. Vaig començar primer com a monitora d’estius i com agrupament escolta i finalment com a monitora durant tot l’any. Però tampoc  era ven bé el que buscava. Sí que sempre he tingut una concepció de l’educació concreta i mai he cregut en el sistema educatiu, però tampoc. Llavors després vaig estar en una casa d’acollida de dones que havien sofert violència de gènere, un treball molt interessant. De totes maneres, reconec que tinc cert problema amb les institucions. Aquest punt que em diguin com has de fer les coses, i aquest punt que té també la psicologia que es veuen les coses des de lluny, que es diu: “Jo sóc el professional i tu l’usuari. Jo tinc un coneixement que tu no”.

 

I amb això no em sentia còmode. És a dir, sí amb les dones, no amb les maneres. Llavors,  em va sorgir la possibilitat de treballar en forma-ció de monitors. I va ser allà on vaig començar agaudir del meu treball. Tenia més llibertat de càtedra. Tenia aquesta llibertat, però també em  vaig adonar que acabava fent més creixement personal, que era el que els alumnes més em valoraven, i vaig dir, doncs, per aquí.

 

Bé, i amb les voltes que dóna la vida, vaig acabar un altre cop en una empresa temps lliure, però encarregant-me de la coordinació i també elaborant els projectes pedagògics. Però, vaig tornar a topar amb “la institució”, amb el punt de convertir l’educació en alguna cosa per guanyar diners, i per mi a la que juntes educació i negocis... Alguna cosa que no funciona. Aixì, fa ja dos anys, vaig plegar i començar amb el meu projecte. Vaig començar amb teràpies individu- als i després amb cosetes de grups.

 

I en què moment et comences a interessar en temes de gèneres? És a les cases d’acollida?

Treballant amb les dones em vaig adonar que repetia un munt de patrons, des d’un punt de vista més proper, però encara i així complint patrons de “jo sé una cosa que elles no saben”. El click encara no va ser allà, ja que en realitat era una posició massa paternalista. Després, treballant en l’última empresa de temps lliure que vaig estar, vam estar portant un projecte de benestar social, que era anar amb aquestes dones de casa d’acollida 10 dies de vacances. I allà va començar el canvi. Va acabant sent un projecte de voluntariat (vam deixar de tenir subvenció, per la crisi), i l’equip vam decidir continuar amb el projecte sense cobrar, i allà vam tenir llibertat d’acció. Vam començar a treballar d’una altra manera. A la que no tens darrere una institució que et dóna diners i que et diu: “has de complir aquests objectius...”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Clar. Et poses tu els objectius que creus necessaris i convenients, no?

Clar. Comences a treballar des d’un altre lloc. Allà ens vam adonar que quan treballes des de la igualtat, enlloc que des d’una jerarquia, succeeixen un altre tipus de coses. Ens vam plantejar, que passa? Què és el que hem fet diferent per a què això estigui succeint? Per què el canvi s’ha succeït després d’aquestes vacances? O sigui, segur que s’ha anat gestant, però per què ara i no abans? Per què aquí i no en la consulta d’una psicòloga o fa sis mesos? Ens vam adonar que era per què treballàvem d’igual a igual. Que els hi trèiem l’etiqueta de “víctima” i l’etiqueta “d’usuària”. Va ser: “No. Tu ets una dona i punt. I en realitat, l’únic que estem fent és acompanyar-nos en el camí.”

 

Allà sorgeix “acompanyar en el camí”. No?

Exacte, allà sí. Allà faig el click i m’adono que els processos d’acompanyament no poden ser des d’aquesta diferència professional/pacient. El camí ha de ser un altre. Això aquest punt, però, el punt de vista més feminista, o menys patriarcal, té més veure amb un procés personal.

 

Com sorgeix? Está relacionat amb la feminitat conscient?

A veure, surt una mica des de petita, de no identificar-me amb el que se suposen que són les nenes. Vaig estar 28 anys rebotada amb el que era la feminitat. Pensant “jo no compa-gino amb la idea de feminitat”, amb el qual m’enfado. Es a partir de començar una relació amb una noia quan em vaig adonar que havia anat en contra d’una part de mi, una part que està. I li començo a donar voltes... Què és el que passa a la societat per a què dones com jo es col·loquin d’esquena al que és femení? Per què arribem fins aquí?

Allà començo a generar una concepció decanvis del que implica ser una dona. I vaig començar a comprendre que el meu “rebot” no era amb el femení, sinó amb lo establert. Amb el que se suposa que té que és femení. Llavors llegeixo a Casilda Rodrigañez, que en El asalto al Hades parla d’un seguit de valors femenins que jo no tenia associat a la feminitat.

 

Clar tenim aquesta imatge social, que no es correspon amb la realitat, però és la que tenim totes com molt inserides: O bé la dona dèbil, submisa, obedient que no té moltes aspiracions, o bé la dona seductora, però en aquest sentir de “lagarta” parlant ràpid i malament. Clar, Casilda parla d’una maternitat i una feminitat que no té res a veure amb la debilitat, sinó tot el contrari, que té a veure amb força, que té aquella defensa del niu, però des d’un punt de vista, no agressiu tal com ho entenem... Sinó agressiu tant a què força, que potencia. Allà comprenc que el femení té un munt de valors positius que s’han anat “enviant a l’hades”, s’han anat enviant a l’infern. S’han anat considerant com a negatiu i, em començo a plantejar que potser el que ens falta a les dones és recuperar els valors, ser conscients d’ells i posar-los en pràctica. És a dir, no cal ser dèbil per ser femenina. Una dona del neolític, o una índia americana, a la gatzoneta buscant aliment per les seves cries és súper femenina en veritat. I a partir d’aquest “siguem conscients d’aquesta part femenina que està oculta” sorgeix la feminitat conscient.

 

Que a vegades m’ho plantejo tot, i tinc problemes amb el concepte en si. I tinc els meus conflictes, per què per exemple per a mi una de les coses característiques de la feminitat és aquest “tenir cura de”, i amb això hi ha moltes feministes que em treuen les ungles i jo, molts cops connecto amb aquest treure les ungles, ja que ens torna a posar en aquest lloc de servitud en veritat. I sobretot perquè vivim en la societat que vivim; que si visquéssim en un altre tipus de societat, aquest treball de cura, tindria un valor súper potent i es valoraria un munt a la dona pel fet de ser capaç de fer-ho. Bé i també acceptar que hi ha dones que no senten aquesta pulsió de cuidar. Em sembla súper licit que hi hagi dones que diguin “no a mi, és que no m’agrada cuinar, o no m’agrada netejar, o no m’agraden els nens i no tinc cap necessitat de bressolar un nen fins que s’adorm”, d’acord, és perfecte. És a dir, que una de les parts importants d’aquesta revolució feminista per a mi, és acceptar a cada persona tal com és, però, és que per a mi, això també és molt femení. Aquesta capacitat de veure a l’altre amb totes les seves capacitats i debi­litats, per a mi, és una cosa molt femenina, una mica això que fa la mare amb els seus fills, d’amar-los i acceptar-los independentment de com siguin.

 

Però clar, tornant a lo d’abans, jo el que vull és recuperar el valor del mot “feminitat”. Clar, hi ha qui em diu “no hi ha ni femení ni masculí, tot són invents”, clar... Jo no sé si en un món ideal arribarà un moment que no hi haurà aquesta divisió, però ara si hi ha, i jo necessito poder identificar-me amb aquest “femení”. Si em treus les meves etiquetes de lluita, jo em quedo sense lluita. Llavors jo ara m’apodero de la paraula. Femenina? Doncs sí, femenina, però utilitzant-la al contrari de com s’usa normalment a la societat. 

 

I que és el que li fa a una noia o a una nena, allunyar-se de la seva feminitat?

Bé, hi ha una part molt potent que té a veure amb la comunicació, és a dir el model que es ven és un de molt concret i té molta força. És en veritat una suma de petites coses. Per exemple, si tu mires el pati del col·legi, tota la gran part d’aquest pati estarà ocupada pel camp de futbol (socialment considerat l’esport per nois), llavors tu estàs renegant a les noies a ocupar un espai molt petit, en el qual, l’únic que es pot fer és parlar, jugar a nines o com a molt saltar a la comba. Allà les estàs obligant, o esculls la masculinitat o et quedes en aquest espai més petit que et permet coses concretes; unes coses molt concretes que tenen a veure amb la passivitat, les relacions i que no tenen res a veure amb l’acció, ni amb l’aventura, no té res a veure amb l’èxit que suposa marcar un gol.

 

Clar, això, més tots els estímuls externs en l’àmbit dels mitjans de comunicació i de publi­citat, que el que t’està dient és: “si tu vols tenir èxit en aquest món, has de ser bonica. Seductora i amable”.És com que tots els agents de comunicació: pares, escola, mitjans de comunicació, societat en general, et van oferint missatges, que et col·loquen en un lloc, et deixen dues opcions: o bé adaptar-te al patró de feminitat que et venen o bé, col·locar-te en l’espai dels nois i funcionar com un d’ells.

 

Aleshores, per poder solucionar tot això s’hauria d’educar des de petit?

Si clar, perquè els grans estem molt tocats ja, i el curro per recuperar-nos és molt més difícil que si comencéssim pels peques. Ja si treballes amb nens petits de 6 anys, i els hi preguntes per exemple que atribueixin un dels seus familiars a una activitat concreta. I li preguntes: Amb qui faries un pastís? Amb la iaia. Amb qui t’aniries d’excursió? Amb el papa. Amb qui jugaries a disfresses? Amb la meva cosina. Amb qui faries un partit de futbol? Amb el meu germà. És a dir, amb 6 anys ja tenen súper clar que hi ha unes activitats, uns rols, unes maneres de funcionar que són femenines i unes altres que són mas-culines, clar tenim molt de curro en l’educació.

 

I creus que aquesta consciència de la nostra feminitat pot aconseguir un canvi en la millora de la igualtat home/ dona?

A veure, hi ha molts fronts oberts... Però sí, considero que el fet de reconèixer la nostra feminitat ens pot ajudar. Ja perquè ens acosta a altres dones. Només per això em permet tenir un altre punt de vista cap a les altres dones, ja només això: pel fet que genera la sororitat. El treball de feminitat conscient fa que quan em reconec com a dona i reconec els meus valors, els puc veure en tu també i treballar amb tu des d’un altre lloc que no sigui ni la competitivitat ni d’aquella posició de diferència de jerarquia (que no deixa de ser patriarcal també). 

 

És com que ens iguala a totes indepen-dentment de la nostra classe social, de la nostra capacitat econòmica, de la nostra capacitat intel·lectual o de la nostra capacitat física, ens col·loca a totes en “dones”, ens equipara i ens col·loca en una posició de lluita comuna. 

 

I de quina manera ens podem apropar a la nostra feminitat?

Per a mi hi ha primer una part de sospita, de sospitar de nosaltres mateixes. De començar a buscar altres models de dones fortes que segueixen essent dones i són molt dones, com per exemple Ashata Shakur, que era una activista de les panteres negres (amb tota la força que suposava estar-hi allà dins) i seguia uns patrons de lluita que no té res a veure amb el patró de feminitat que ens venen allà fora, però que a més tampoc és masculina en la seva lluita. Llavors aquell entremig que et mostra que pot fer les coses des d’una altra posició. Una gran part això, de recerca de referents; una reconnexió amb el mateix cos que, encara que sona molt al mite de la deessa és important: la reconnexió amb el mateix úter, reconnexió amb el mateix cos.

 

Amb reconnexió a què et refereixes?

O sigui, descobrir per exemple que la mens­truació no hauria de fer mal i que els parts poden ser orgàsmics per a mi és molt potent a escala de feminisme i a escala de feminitat. Veure que el meu cos no és erroni. Una de les bales al front que rebem diàriament és: “El teu cos és erroni, el teu cos està malament, el teu cos fa mal. El teu cos et fa mal un cop al mes.” Això, ens porta a una posició de debilitat.

 

Llavors: Recerca de referents, reconnexió amb el teu propi cos, reconnexió amb les altres dones,i una altra gran part de què t’expliquin coses. Jo m’he trobat amb un munt de dones que això quan dius que el part pot ser orgàsmic volen saber més, no? Volen saber per què el seu està funcionant d’una manera que no deuria ser.

 

En realitat l’úter amb els orgasmes es mou d’una manera molt similar al de les contraccions, el que passa que a un nivell més petit. És com que la vibració en un orgasme és més petita, i en un part molt més gran. Clar, amb un úter que está immobilitzat quan l’intentes moure més fa molt mal, no està acostumat. A més té lògica. Si els parts haguessin sigut dolorosos sempre, les dones no hagueren volgut parir. Les mares de la prehistòria mamíferes hagueren abandonat les seves cries i s’hagueren quedat tan amples, però també cal tenir en compte que el part és un moment d’enamorament.

 

Com “un moment d’enamorament”?

Durant el part es generen un seguit d’hormones que fan que tu estimis a les teves cries. Ja les primeres 6 hores després d’un part hi ha un còctel hormonal a nivell de mare-nadó que és la mateixa que sents quan t’enamores d’algú. Si tu mantens separat a un nadó de la seva mare durant les primeres 6 hores després d’un part, aquest enamorament sobtat en l’àmbit físic no se succeeix. O sigui, després a escala racional es pot generar, “és el meu nadó i l’estimo amb bogeria, però no és d’entranyes. A més el nadó, està preparat per tal com arriba al món rebre calor. Clar un nadó (que està programat per sentir calor i que està al ventre de la seva mare, calentet, alimentat, sense cap problema), el que rep les primeres 6 hores és soledat. Sense la calor, el bateg i l’olor de la seva mare. Doncs aquest enamorament a escala hormonal físic no succeeix (als hospitals el primer que feien era separar als nadons de les seves mares, i això ha sigut fins fa quatre dies, és a dir, jo estic segura que el primer que van fer al néixer jo, va ser deixar-me en un bressol i deixar a la meva mare descansar). Això implica un seguit de dificultats després d’adult que és, per exemple, aquest sentiment de les teràpies, de “por a què em deixin”, d’abandonament.

 

Això va ser en part culpa dels grecs, que van descobrir que els nadons que no tenien mare, què s’havien quedat orfes al moment del part, eren millor guerrers. Per una qüestió de supervivència, de duresa. Si tu arribes al món i el que reps és carinyo i amor, generes un seguit de sensibilitats que no es generen si en arribar al món et trobes sol i desemparat. Eren guerrers més durs per què no tenien empatia, tenien tot un seguit de dificultats amb l’expressió de les emocions, i el que feien era trencar el vincle.

 

Això per exemple podria explicar la diferència entre la relació de dos mares-fills? Per què una té un vincle més fort amb el seu fill ?

Sí, totalment. Casilda Rodrigañez diu que si les mares tinguessin parts respectats, no deixarien als seus fills anar a la guerra. Per això diu ella que la revolució serà de les mares o no serà. Perquè amb el que  anomena “mares entranyables”, el tema dels conflictes es reduiria.

 

Parts respectats? Són parts naturals?

Es refereix a parts naturals, però sobretot, es refereix al contacte mare-fill immediat i constant durant els primers 9 mesos de vida.

 

I, què és per a tu ser dona?

Que pregunta més difícil.... És que són moltes coses en realitat. El que diferencia una dona d’un home és que la dona té la capacitat intrínseca de ser dos en un moment de la seva vida, i això fa que vegis la vida d’una altra manera. És a dir, qualsevol dona (excepte casos limitats i concrets), decideixin o no ser mares, ja tenen la capacitat d’albergar un ser en si i, per tant, de ser dos en un moment de la seva vida. I només això ja fa que tinguem una visió diferent de les relacions. Per què tenim capacitat no nomé de cuidar la cria, sinó de donar-li un espai. Per això no ens importa escoltar en una conversació, perquè tu també existeixes. (També considero que hi ha homes que estan en la mateixa posició, no em col·loco entre les feministes que pensen que els homes no serveixen per a res. Crec que tenen valors súper interessants i que arriben a llocs molt interessants també). Però és això, aquesta capacitat de ser dos, genera relacions diferents i genera una manera d’habitar el món diferent, en què es té en compte l’altre o l’altra. 

 

Un cop vaig llegir que la majoria de xamans eren xamanes, ja que aquesta capacitat de ser dos, feia que les dones ancianes de la tribu fossin capaces de veure les necessitats de tota la tribu, les necessitats i les maneres de ser de cada una de les persones de la tribu i a més la visió global de les necessitats de l’entorn en què vivien. l que les feia sàvies era el: “d’aquesta planta només ports agafar aquesta quantitat perquè si no, l’any que ve no podràs agafarne més.” Llavors aquesta compaginació de les necessitats del grup, les necessitats individuals i les necessitats de l’entorn jo crec que és una cosa molt femenina, una cosa molt femenina que tenim molt atrofiat, però que en realitat és.

 

O sigui sí, per a mi aquesta diferència bàsica, seria aquesta capacitat de poder ser dos que ens genera després unes altres diferències. Però l’arrel seria per a mi aquesta.

 

Ja per finalitzar, si poguessis donar-li un consell a altres dones, o alguna cosa que creus que és important que sàpiguen...

Que s’atreveixin a mirar dins dels ulls d’altres dones. Ja que, si mirem superficialment, veiem això: roba, pentinats, maquillatge, classe social... Però si mires més enllà, dins dels ulls, darrere de totes aquestes capes de personatges que portem, es genera un click d’empatia i, a partir d’allà comencen a succeir coses.